Aquest passat
cap de setmana tres Ermassets van córrer una de les maratons de muntanya més
dures del País, la BUFF EPIC TRAIL Aigüestortes, d’ESPOT a BARRUERA, 42 kms,
amb un desnivell acumulat de 6400 mts. (3200 mts + i 3200 mts -).
Arribarem
a Barcelona el divendres i enfilarem camí cap a Espot, 4 hores de carretera que
donen per molt. En Biel és un kamizake al volant, i més d’una vegada vam patir
per la nostra integritat física XD. Férem un parell d’aturades i finalment
arribarem a Espot a les 22:00h on deixarem els trastos a l’hotel i anàrem a
sopar. En Sebas no podia més de fam i en Pau és un cervessero professional.
Volteta pes poble per baixar el sopar i entre una cosa i una altra es va fer
ben tard.
El
dissabte a les 6:45 sonà el despertador, començava el dia del patiment. Anàrem
a cercar els dorsals, berenàrem i pujarem a acabar de preparar les coses. Una
vegada estarem llestos baixàrem cap a la sortida. A partir d’aquí la pell es
comença a posar de gallina. Saludam algun company d’altres clubs (garden, món
d’aventura, milanes,...) i anam a passar el control del material. Com no,
sempre hi ha d’haver qualque imprevist, i en aquest cas és en Biel Font que no
duu un material obligatori. Demana a un milana amem si li deixa aquest
material, i com no, dins o fora de l’illa tots som companys i en Joan Torrens
li deixa una camiseta tèrmica (“Chapeau” per aquest detall). Ens posam a la
línia de sortida i a les 9:00h toquen la botzina...COMENÇA la Buff Epic
Trail...
Es
comença amb un volta pel poble d’Espot i després és surt d’aquest per un camí
de carro que es comença a elevar a partir del km 4. Pujam fins l’estació
d’esquí de Super Espot on hi ha el primer avituallament, a partir d’aquí una
pujada brutal fins al kms 12. En Sebastià en aquest moment es troba bé i
decideix partir tot sol per amunt. Passam de 1300mts a 2700mts de cop, el punt
més elevat de la cursa (de locos). Coronam el primer cim i després hi ha una
baixa espectacular, com mai l’havíem vist, una baixada on havíem de posar el
cul a terra i anar com a esquiant, ja que era molt tècnica (En Pau la va batiar
com Humor Amarillo).En algun moment hi va haver perill ja que es desprenien
pedres i roques del terreny (menys mal que ningú es va fer res). Després
d’aquest baixada hi ha un moment de “pla”, i en Pau agafa en Sebastià, però es dona
compta que ha perdut un bastó i ha de tornar enrere uns 400 mts per agafar-lo
(putada)... en Sebastià torna a partir i és ja en aquest moment on ell va
tirant en solitari i en Pau i en Biel va fent la cursa plegats per moments.
Kms 14, tornam
a enfilar per amunt direcció cap al segon cim i quan el baixam semblam na Heidy
corrent per prats verds i amb vistes increïbles, fins arribar al 3r
avituallament (l’únic que va valer la pena, ja que als altres no hi havia ni
una trista fruita), ens fan control de temps i arribam en 3h 23m (+/-) al km 19
buuuufffff el que ens queda...
Deixam
l’avituallament i tornam pujar direcció cap al tercer cim... un camí que es va
fent dur ja que la calor comença a espitjar de bon de veres i l’altitud comença
a passar factura. Arribam al tercer cim i baixam el tros més semblant a
Mallorca, camí estret i amb molta pedra, és un moment on adelantam a gent ja
que sembla que els altres no estan tan acostumats a córrer per aquest tipus de
terreny, fins arribar a un avituallament no posat per l’organització (i
gràcies), ja que va ser un moment clau. Arribava el pitjor moment de la cursa,
l’ascensió al darrer cim de 1950 mts a 2600 mts, en 3 kms, els més durs de tota
la cursa. Cada un tirant com podia fins arribar a d’alt de tot, kms 29. Sort
que trobam qualque mallorquí i anam comentant la cursa i les sensacions.
Una
vegada a d’alt agafam aire i carregam d’aigua els bidons, ja que ve una baixada
molt llarga de 14 kms... En aquest moment et canvia el xip i sabent que ja no
has de tornar a pujar, comences a espitjar per avall com si no hi hagués un
demà. És dels millors moments de la cursa, ja que et sents capaç de tot i
recordes el que has passat uns moments abans... Una baixada preciosa, on passes
de prat (vistes brutals) a bosc, fins arribar a un tram de carretera on hi ha
el millor avituallament de la cursa, kms 34 (Nutella, plàtans, síndria, que
entren com si res).
A partir
d’aquest moment, ja només penses en arribar. Al km 37 passam per l’únic poble
abans de Barruera (Taüll) i aquí la gent t’anima molt i et tira aigua per
damunt, cosa que s’agraeix moltíssim, ja que feia una calor de mil dimonis.
Surts
d’aquest poble i vas tirant per un camí que recorda molt el tram de Deià-Sóller,
però sense veure la mar, fins arribar a un riu on a 1 km ja comences a veure el
poble de Barruera i a sentir l’speaker que va animant l’arribada dels
corredors. És el moment on et dones compta de tot el que has patit però que ha
valgut la pena viure, per tenir aquest gran record i haver viscut una de les
millors experiències com a corredors de muntanya.
Arribes
al poble i hi ha multitud de persones que esperen als seus amics, familiars,...
i cada una d’aquestes persones t’aplaudeix com si fossis un heroi... UNA
PASSADA... fas els darrers 200 metres per un camí empedrat, rodejat de gent i
finalment arribes a meta desfet però content d’haver viscut aquesta
experiència.
Dels 300
valents que vam partir d’Espot només 228 acabarem la cursa i dins aquests hi ha
3 ermassets.
Posicions
ermassets:
-
Sebastià Díez, 84 de la general amb 7h 42min
- Pau
Munar, 143 de la general amb 8h 26min
- Biel
Font, 144 de la general amb 8h 26min
D’aquesta
cursa podem dir que ha estat una de les millors experiències viscudes fins ara
com a corredors de muntanya, on hem patit com a cabrons però estam contents de
com va anar tot. No se si tornarem però si ho feim esperam siguem més
ermassets/ermassetes. Donar les gràcies a na Gema (dona d’en Biel Font) i la
germana i cunyat d’en Pau Munar pel suport pre i post cursa.
GRANS
ERMASSETS... A seguir donant estopa per les muntanyes...
Sebastià Diez
