La CCC es una cursa que es fa al massís del
mont Blanc i la carrera reina es la ultratrail del Mont Blanc (166km 9200 de
desnivell). El recorregut transcorre a través d’un GR que dóna la volta al
massís per colls que ronden 2800 metres. El que fa molt especial aquesta cursa
és que passa per tres països: partint de Chamonix (França), passa per
Courmayeur (Itàlia) i per Champex (Suïssa).
La CCC es la versió reduïda de l’Ultra: surt
de Courmayeur i realitza el mateix recorregut de la llarga; en total, 98km i
6.500 de desnivell. Són les tres C: Courmayeur, Champex i Chamonix.
Aquest any vaig decidir intentar fer-la, per
tercera vegada: els anys 2011 i 2012 vaig prendre la sortida des de Courmayeur.
La primera vegada, la muntanya me va vèncer , després de 5 hores seguides de
pluja i de patir símptomes d’hipotermia, vaig abandonar a Trient.
L’any següent, el 2012, vaig tenir la sort de
viure una cursa espectacular, de mal temps, neu, pluja, vent... i vaig
aconseguir acabar-la després de córrer 22h.
Enguany, gràcies el bon temps, vàrem poder fer
el recorregut original: els altres anys havien escurçat el traçat per tal
d’evitar les parts altes de les muntanyes.
Vaig sortir a les 9 del mati de Courmayeur amb
un col·lega meu de Madrid, n’Álvaro, que esta molt fort, des de la segona fila
de la sortida, i em vaig deixar en dur per les emocions... a les dues hores
tenia tirons als quàdriceps i n’Álvaro ja m’havia fuit! A Col Ferret van aparèixer els fantasmes del primer any:
me faltaven 65 km i a les baixades no podia córrer degut al mal dels
quàdriceps.
Vaig decidir aturar-me en passar el coll, vaig
estirar a consciència i vaig hidratar-me. Llavors vaig sortir molt tranquil, i
poc a poc vaig començar a córrer millor. En arribar a la Fouly vaig trobar na
Marta i els nins que m’havien vengut a veure: me varen donar un xute d’energia!
Des d’allà, vaig partir cap a Champex amb molt bones sensacions.
En arribar a Champex ja eren les 20h, duia 11
hores de cursa i es veia arribar la nit. Per això, vaig fer una aturada més
llarga, vaig sopar de pasta i del formatge típic de la zona, mel!
A partir d’aquest avituallament, vénen tres
colls amb un desnivell d’uns 800 metres de pujada i amb baixades molt
pronunciades. El primer, a Bovine, se me
va fer duríssim i el segon, per arribar al darrer avituallament, a
Vallorcine, me va deixar buit d’energia.
A Vallorcine me sentia tan baix d’energia que
m’ho vaig haver de prendre amb calma, vaig menjar molt de formatge i
rehidratar-me a tope. I vaig sortir poc a poc cap a la darrera pujada: la Tète
du Vent. Ben al començament, me vaig prendre un gel de cafeïna i vaig tenir
un subidon, vaig anar prenent forces i
vaig acaba pujant a Tète du Vent a tota
velocitat. Veure que anava avançant altres corredors me va pujar la moral i vaig començar la baixada cap
Chamonix corrent a tope, gaudint de la sortida del sol, que es reflectia al
Mont Blanc.
Llavors, vaig sortir del meu mantra per telefonar
a na Marta i dir-li que anava llançat i que en 20 minuts arribava. No tenia
clar que la meva família tengués temps de venir a rebre’m a la meta,
m’esperaven més tard...
Però hi eren: en aquell moment el cansament
desapareix, poder compartir aquells moments en què les emocions estan a flor de
pell després de tot l’esgotament és molt gran. Entrar a la meta amb ells tres és de les coses guapes que
m’han passat a la vida.
Després de 23h me vaig plantar a Chamonix.
I aquest any, sense saber molt bé perquè, el
meu inconscient ha fet que torni a fer aquesta cursa. Això m’ha duit hores de
reflexió, un es demana durant una cursa tan llarga, quan acabes les forces i
encara et queden 10h, que putes faig aquí.
Al
final, en aquest tipus de curses, no competeixes amb els altres, ni amb
el crono, sinó amb tu mateix.
Vivim a una societat que ens adoctrina a fer
coses d’una determinada manera, estandarditzats, fent tots les mateixes coses:
els nins juguen a futbol, les nines fan gimnàstica, els escaladors estan sonats.
Per practicar un esport, acabam comprant un seguit de coses; els corredors
necessitam un determinat tipus de calçat, roba, complements i un llarg etc. Si
no tenim un rellotge amb GPS que enregistri els km que feim, sembla que
l’esforç de córrer no ha valgut la pena.
Quan particip a una cursa de llarga distància
m’enfront a totes les etiquetes que m’han posat al llarg de la meva vida. Superar un repte d’aquesta mena te dóna una
satisfacció tan gran, que descobreixes
que el poder de la ment és
increïble i els límits estan per sobrepassar-los.
El que m’ han ensenyat aquets tipus de curses és que el fracàs és la
font de motivació mes gran que un mateix
pot trobar .
Per això vos anim a que participeu a alguna
cursa d’aquest tipus, només fa falta inscriure’s...el demés vendrà després.
Segueix el teu instint.
 |
| ENTRADA A META DE DOS ERMASSETS CAMPIONS. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada