Orsiéres, Suissa. Dijous 27 d'agost 8:15h. Cinc Ermassetes impacients esperen el sus de la cursa. Enrera queden els nervis, els infernals entrenaments d'estiu sempre molt d'hora per intentar esquivar la calorada d'aquest any i els malabars de nins per amunt i per avall a fi de trobar-nos al manco un cop a la setmana per fer els exercicis de força, tan avorrits com necessaris. Per davant, 53km de terra desconeguda, muntanyes imponents coronades en blanc que eliminen el cel de l'horitzó per reduir-lo a un simple sostre blau, arbres alts d'un verd fosc inusual, glaciars i rierols d'aigua gèlida...i així, corpreses per aquest entorn, començam a correr per els carrers del poble atiborrats de gent. Tothom fa mambelletes i anima encara amb la son al ulls. Ens deixam endur sense pensar...ja hi som nines!!! Hem arribat fins aqui i arribarem fins al final...bons presentiments. Just en passar el poblet de picarols envestim la primera pujada entre granjes de vaques, prats verds i boscs humits i ombrívols...feim massa via i quasi agraïm el primer embús que trobam, gairebé no ens movem...passats uns 10' comença a fluïr una mica i en 1h i 22minuts arribam al primer avituallament; Champex-Lac. Ens aturam i berenam, ens hem hagut d'aixecar a les 5h i abans de la sortida amb els nervis no entrava res. Perdem moltes posicions amb l'aturada però ho necessitam . La cursa comença ara. Aquí ens espera en Lluís que ha decidit acompanyar-nos. Trotam per la vorera del llac alegres i despreocupades, anam xerrant i rient, com sempre. Però la cursa és llarga i des del començament algunes tenim la sensació de que anam un poc massa ràpid...però na Núria no, com una locomotora s'ha posat al davant i marca ritme constant. La pujada a La Giète és molt llarga i començam a estar més silencioses, na Núria motoret estira i per fi arribam al refugi. Ens afuam a la baixada darrera na Marta que ja no troba que anam embalades i vol espolsar-se el patiment de la llarga pujada. Adelantam a mes de 50 persones a la baixada, anam un poc desbocades i el genoll de n'Iris se'n resent. Sa Vikinga fa estona que no diu res i per la seva expressió no sembla que vagi massa bé. Les altres feim veure que no passa res i l'animam, pensam ; " per alguna cosa li deim vikinga no?" o " n'Iris es un bou, aguantarà" però quan arribam a Trient el dolor que reflexa el seu rostre no augura el final esperat. A Trient ens esperen les nostres families i sortim animades cap a Catogne. Un mur d'argila i arrels s'aixeca davant nostre i venga per amunt! Pujam en silenci i a bon ritme, concentrades deixam enrera a mes de cent persones. Na Marta i n'Iris, patidores habituals de les costetes no afluixen i aconseguim anar totes juntes. Es fa dur i el silenci comença a preocupar, no és habitual en nosaltres... De cop uns crits salvatges esborren els mals pensaments que ronden els caps. Són na Lurdes i n'Aina que ens esperen per fer la resta de camí fins al próxim avituallament. Ens abraçam, feim quatre fotos i agafam alè. L'ambient es relaxa i continuam l'ascenció més animades i renoueres. El descens a Vallorcine es llarg i exigent, molt. En arribar n'Iris està desfeta, te la cara congestionada del dolor i gairebé no se la reconeix, una baixada com aquesta posa a prova els genolls mes forts. Ens temem el pitjor quan la veim xerrar amb en Giacomo, però no!! Encara queda Vikinga!!!Na Marta i n'Iris diuen que necessiten recuperar i na Núria cedeix...ens deixa caminar però a ritme molt enèrgic i es comencen a sentir els "anau tirant que ja venim". La locomotora no ho permetrà. Baixa el ritme quan es queixa algú i accelera progressivament quan veu que pot, tot i que pensa que algunes li retiraran la paraula. Ens manté unides tota la cursa i sort d'ella perquè si no encara hi seriem. La pujada a la Flegère es converteix en una agonia,escalons alts i desiguals que rompen el ritme, tot pesa, tot decau. Trobam molta gent pel camí; asseguts, ajeguts...fets pols. A n'Helena se li ha tancat l'estomag i no aconsegueix ingerir res des de fa temps i a damunt hem acabat l'aigua!! No podem estar molt enfora no? Es fa etern, fins i tot na Begoña que ha estat impassible tota l'estona adaptant-se al ritme del grup amb comoditat i pujant sense pals amb la força d'un cavall comença a canviar el semblant...estam esgotades...però un cop més hem aconseguit no flaquetjar i arribam al darrer punt de control amb 40' d'antelació a les previsions. Ens hidratam i bevem un poc de brou...n'Helena nota que li comencen a faltar forces i no és capaç de menjar res, fantasmes de lesions no tan llunyanes comencen a planejar per el seu cap. Queda un descens de 1000m de desnivell en 8km. N'Iris i n'Helena saben que patiran, tanmateix es comença a olorar la victòria. Baixam com a cabres, com era d'esperar...flatos, coixes, una que ha reviscolat, l'altre que frissa d'arribar...ens sentim guanyadores, hem vençut la por, el dolor, hem vençut als incrèduls, hem desfet els somnis per fer-los realitat i esborrat els límits per dibuixar-los més enfora, o potser més amunt. L'arribada és emotiva, ens agafam de les mans i correm per els carrers peatonals de Chamonix amb el més ample dels somriures i els ulls plens de llàgrimes. Creuam la línea de meta amb els nostres fills i ens abraçam fort. Ho hem aconseguit!!! I ho hem fet juntes!! I el premi més gran és l'equip, i aquesta xarxa invisible i resistent que s'ha anat teixint entre nosaltres durant kilometres i kilometres, entrenament rera entrenament i cursa rera cursa és ara molt més forta i densa, i això en omple el cor de goig i felicitat. Som més que un equip i no ho canviariem per res del món!!
Per acabar la crònica no podem deixar de donar les gràcies a tots els suporters. Tan els que van venir com els que ens seguien des de la distància. La llista és molt llarga i no volem deixar ningú. Aixi que milions de gràcies a les nostres families i amics, a les Nopodempus, als Ermassets, fisioterapeutes, osteòpates i a tots aquells que han cregut en nosaltres i s'han alegrat amb nosaltres.
Per cert, ja en tenim un altre en ment...TREMOLAU!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada