TRAIL 2014

Una visió personal:

Tard, però no massa!!

Aquí vos deix la meva crònica de la Trail Serra de Tramuntana 2014, a veure si vos animau i me’n passau les vostres.

Abans que res vull agrair els ànims i l’ajuda moral de tots els Ermassets i ermassetes que ens varen anar acompanyant al llarg de la cursa, en Biel Frau, Tomeu Pizà, Jaume Busquets, Joan de la Cruz, Jaume Gual, Cristina Bestard, Rafa Medina, Bernat Jaume, Sara Álvarez  (no me vull deixar ningú i ara no les record a tots), a més de tots els familiars i amics que ens varen animar i esperar a Pollença. Gràcis a tots pel vostro suport.

8:00 del matí, gens de fred, una mica d’oratge i 68 kms i 2500 metres de desnivell positiu per endavant. Objectiu personal, baixar de les 10:00 o el que és el mateix dels 9 min/km de mitja. La sortida de Valldemossa?, va ser l’esperada, una cursa de muntanya amb 1000 participants, (no se que voleu que vos digui, ni que pensau, però aviat hauran de col·locar caixons de sortida com a les maratons), els que no vàrem sortir escopetejats ens vàrem trobar dos o tres taps importants fins arribar a Deia, i baixant cap a sa cala, a cada botador 3 o 4 minuts d’espera que es feia eterna pels que anaven per fer marca. Un pic arribats a Deia, el que ja sabíem i va marcar la jornada, calor, molta calor i un sol de justícia. Tira tira, sense tirar res, en vaig arribar a Sóller acompanyat den Miquel Forteza,  molt d’ambient al punt de control i cares conegudes, dues mossegades i cap a dalt s’ha dit. Arribant al final dels escalons, primer problema, per culpa de una motxilla massa minimalista, havia acabat s’aigo, encara va anar be que vaig agafar a n’Andreu Lesmes i me va donar mig litre de la seva, quin fenómeno, amb lo gran que és i va sobrat, gracies a ell, no me vaig deshidratar, hagués acabat la cursa a Cuber.

L’arribada  a Cuber, penosa, tothom arriba molt just a la Font des Noguer, però els plàtans i taronges fan miracles, i el millor de tot, trobar una dotzena d’Ermassets menjant macarrons com a locos!! Que bo, a mi no m’entrava res i la majoria com si dinassin a una pizzería. Andreu Lesmes, Miquel Fernandez, Andreu Palliser (que vaig agafar pujant al Coll de l’Ofre, i havien volat!!), Pep Patau, Tolo, Toni, Maties, i les males notícies, ermassets que havien d’abandonar,… massa calor, problemes musculars o digestius.

A partir d’allà, a correr per la canal, primer amb n’Andreu Lesmes  i després tot sol perque no me vaig adonar que el deixava, coll des Coloms, amb en Toni Llinàs que s’arreglava ses bofegues i cap al temut coll des Massanella, (que voleu que vos digui, per jo que cada any hi ha més pedra i roca, no se si ni tiren per fer-ho més fotut o que?), quin mal de genolls arribant a ses voltes des Galileu. El més positiu va ser trovar gent coneguda donant ànims, i passant companys que feien l’ultra (Pintxo, Sergio, Tolo), i que me quedava un ibuprofeno que vaig prendre abans d’arribar a Lluc perque els genolls ja deien basta!!.

La decepció a l’arribada a Lluc, 7:51:13 h, no baixava de les 10:00 h, ni de conya, havia perdut massa temps baixant del Galileu pel mal de genolls, i a l’inici baixant a Deia pels taps de gent, i ara tocava volar fins a Pollença i anava amb reserva. Vaig canviar-me es calcetins a veure si així tenia es peus mes frescs i vaig tirar cap a Menut, primer corrent i després caminant, la meva idea, intentar agafar qualque Ermasset que anava a davant, en Sebastià Garau, i en Sebastià Díez, o en Tomeu Llabrés (en Toni LLinàs anava en moto, fresc com una rosa, ni pensar-ho), per fer la baixada i el pla més bo de dur( no vaig agafar a cap d’ells, encara que lis vaig retallar, duien un bon ritme i varen fer una gran cursa, i vaig fer els darrers 18 kms tot sol)

En arribar a Menut, ja vaig començar a correr, i ja no vaig aturar, primer poc a poc i després més aviat. Va arribar l’asfalt i seguia passant gent que anava molt tocada i no podien ni correr, o ho feien poc a poc, jo aquí com una moto, a 4:50 a estones ja per pla. Al final, me varen petar les cames, estrebades musculars de per tot (ja no tenim 20, ni 30 anys), i molt de patiment per arribar, els darrers kms no arribaven mai, molt dur, i el meu objectiu que havia tingut a tocar, de cada pic més enfora. Vaig haver de baixar el ritme per que me pujaven es bessons, i si no hagués estat per en Biel Frau que me va sortir a camí en bici, hagués acabat caminant. Això si, el darrer km, vaig tornar anar a sac, i vaig arribar a meta fus i emprenyat com una monea perque feia 30 minuts me veia arribant en 9:45:00 h, i finalment feia un temps real de 10:00:48 h, i 9min/km de mitja.

A l’arribada esperaven sa dona i es nins, molta emoció, qualque llagrimeta i content d’haver acabat, un any més, allà estaven també els ermassets que havien arribat just davant o feia uns minuts, en Sebastià, en Mara, més contents que unes pasqües, en Pau Más, Joan Bonet que s’havia retirat, Fèlix Serrano ( quina cursa que va fer!!), abraçades de rigor i a hidratar-se i menjar s’ha dit.

Al final pensant-ho be, content, per la cursa, pel temps, per haver millorat la meva mitja en 30 segons per km, però  sobretot per no haver-me sentit tot sol en cap moment, sempre amb Ermassets i ermassetes en cursa, o animant a les voreres, a pics ni les coneixia, però la gent t’animava en veure la samarreta del Ermassets i el nostre logo, un plaer correr amb tots voltros.

Vull donar les gràcies  a dues persones en concret, a sa meva dona, per aguantar entrenaments, sortides, i hores sense estar al seu costat, a més de unes vacances de pasqua atípiques, i a en Pau Bestard el nostro Trainer, pels seus entrenaments i consells, per millorar, malgrat haver passat ja els 40 fa estona i estar pensant l’any passat en deixar de competir.

Fins la propera, si la tendinitis del genoll me deixa, un record de la trail 2014!!

Xisco Moranta. Ermasset d'Esporles