VIII CURSA INFANTIL DELS ERMASSETS

8a CURSA DE MUNTANYA INFANTIL DELS ERMASSETS.

dissabte  19 d’octubre a les 11:00 h

La sortida i arribada serà a l’aparcament dels estenedors (Carrer de sa cova des Monjo).

https://www.google.com/maps/@39.6720153,2.5782378,19z

Hora: 11:00 h.  Retirada de dorsals a partir de les 10:00 fins les 10:45 al mateix aparcament.

Hi haurà dos recorreguts, fins a 8 anys, que correran uns 800 m més o manco per dins els carrers i camins dels voltants.

Els majors de 8 anys i majors de 6 anys acompanyats del seu pare/mare fins als 14 anys podran córrer la cursa llarga, que començarà allà mateix, i pujarà pel camí vell cap a les cases de Son Dameto per davallar després pel camí de Sa Costa fins arribar a l’aparcament un altre pic (recorregut circular). Uns 3,8 kms, i 150 m de desnivell. Hi haurà un avituallament de líquid  a les cases de Son Dameto.

Hi haurà corredors voluntaris que seguiran tots els nins per garantir la seguretat en tot moment. Ambulància i assistència mèdica.

Animam a tots els pares a córrer la cursa llarga acompanyant als seus fills, si les poden seguir, es clar...

Es obligatori dur calçat adequat i roba esportiva.

Refrigeri i regals al final de la cursa. Obsequi per a tots el participants.

A partir del dia 20 de setembre s’obriran les inscripcions, que seran gratuïtes.

MITJANÇANT EL ENLLAÇ

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSf1RpRtI8MckCVO0ofkAkP_7KGH7gdbHdoC0BlbmUxNj_ebVQ/viewform?usp=pp_url

Podran participar els nins que no s’hagin inscrit abans, però no se pot assegurar que puguin tenir obsequi en acabar la cursa. Per aquest motiu pregam que se formalitzi la inscripció l’abans possible, amb el dia 17 d’octubre com a data límit.

La inscripció és gratuïta, però hi haurà una inscripció voluntària en forma de donatiu en suport als nens que pateixen el Síndrome de Cockayne, per l'associació Pep&Amy and friends.

Més informació curses@ermassets.org

Un Ermasset a la Trail Sierra Nevada 2019

Aquí vos deix la crónica den Sergio Martos finalista de la Trail Sierra Nevada, una cursa molt dura amb desnivell i molta calor que en Sergio va aconseguir acabar amb nota!!

Granada, día 13/07/19, son las 3 a.m. y suena el despertador, me levanto rápido, desayuno y me preparo para desplazarme a Beas de Granada, localidad desde donde salimos los participantes de la Trail. Parece que he llegado a un pueblo fantasma pero no, en la plaza hay un ambiente increíble. Música en directo, la gente del lugar, los participantes de la Trail y los de la Ultra que van llegando a su primer avituallamiento son algunos de los ingredientes de esta mágica y madrugadora mañana. A las 5 a.m. en punto arrancamos cruzando las callejuelas de Beas dirección a nuestro primer punto de control. En este tramo el terreno es un poco variado; arena, piedras, gravilla, pasos por torrentes secos, cortafuegos con un desnivel brutal (casi hay que escalarlos)..., y todo esto de noche cerrada. Aun sin amanecer llegamos al CP1, sito en Cortijo Aguas Blancas, repongo líquidos y emprendo la marcha hacia el siguiente punto de control. En este tramo la dificultad técnica es baja ya que corremos por senderos y pistas en buen estado y me permite correr en buenas condiciones (teniendo en cuenta las circunstancias con las que llegaba a esta prueba es bastante bueno) y viendo amanecer, que siempre es un placer. La verdad es que no recuerdo las horas a las que llegaba a cada punto de control pero lo que es seguro es que llego con tiempo suficiente con respecto a los tiempos de corte, que es lo importante. Llego sin sobresaltos al CP2 situado en la población de Quentar, desde donde parte la versión corta de la Ultra Sierra Nevada, la maratón, y repongo líquidos y algo solido, que me hace falta porque empieza a hacer bastante calor y no basta con lo que llevo en la mochila. Una vez recargadas las pilas salgo del pueblo dirección al siguiente punto de control, le echo un vistazo al perfil de la carrera y empiezo a darme cuenta de lo escarpado del terreno; vaya rampas se gastan por estos lares!!, en este tramo empieza la fiesta. Nada mas salir empieza una subida exigente que, alternando algún falso llano, conecta con una subida larga y no menos exigente junto con un cortafuegos de una inclinación terrible. A estas horas el calor aprieta de lo lindo y el terreno no ayuda porque son muy pocos los rincones con sombra, y todo esto empieza a hacer mella. Después de una bajada suave y sin contratiempos, aunque empiezo a tener dudas de mi estado físico, llego al CP3 (Fuente de La Teja). En este punto tengo la espalda con algún dolor pero me intento relajar un poco, ademas de reponer líquidos y fruta fresca. Intercambiar emociones y ánimos con otro participante, ademas de beber y comer, hacen que reanude la marcha en dirección al siguiente punto. Al poco de salir me doy cuenta de que el perfil no engaña a nadie; empiezan las primeras rampas de una de las dos zonas duras de verdad del recorrido, la larga subida a "El Calar Alto". Por aquí el calor es terrible, la zona es seca y despejada, no hay nada para resguardarse del sol. Si la subida ha sido larga y dura, la bajada no lo es menos; es un largo tramo descendente que en su primera parte alterna tramos horribles y otros un poco técnicos. La segunda parte de la bajada es muy dura y agónica por culpa de la inclinación terrible que tienen estos senderos. Justo en esta parte de la carrera ya estaba convencido de retirarme porque los dolores de cuadriceps y lumbares eran bastante agudos y no me permitían ni siquiera correr, tenia que caminar. La providencia quiso que en ese momento pasase justo al lado de una pareja de corredores que, al verme con gestos evidentes de dolor lumbar, me ofrecieron un antiinflamatorio, gesto que agradecí mucho porque quería que remitieran los dolores. A los pocos kms llego al CP4 situado en la población de Güejar Sierra, más concretamente en su polideportivo, después de atravesar el pueblo por sus rampas tipo Maristela a las que ellos llaman calles. Es un momento por el que los corredores nos sentimos muy arropados porque sus gentes nos animan y aplauden a nuestro paso y eso nos anima mucho, al menos a mi. Tengo que decir también que la organización de la carrera ha hecho una labor increíble, sobre todo en este punto de control, porque ha montado un avituallamiento muy completo, música, mucho espacio con mesas y sillas para corredores y familiares. Llego a este punto convencido de abandonar pero decido relajarme un poco con las piernas en alto, comer, beber y hablar un poco con otros corredores. Una llamada telefónica de mi mujer e hijo me termina de animar a seguir adelante, ademas de ver el perfil de la carrera y comprobar que "solo" quedaban unos 20 km y todos de subida. Eso en principio me iba mejor ya que donde sufria mas era en las bajadas con la espalda tocada y los cuadriceps cargados. Muy poco después de arrancar hacia el siguiente punto de control se divisa la segunda de las partes duras de la carrera; la subida a "El Castillejo de Güejar" por el Barranco de Las Víboras, una zona boscosa con riachuelos y muchas sombras en su primera parte y un espectacular y terrible zig-zag totalmente despejado en su segunda parte. Es una subida larga y dura con unas rampas imposibles, y el calor andaluz de verano y sin ninguna sombra a la vista no ayuda nada. La simpatía y camaradería de los otros corredores hace algo mas amena la subida que termina en el CP5, Dornajo, situado en un tramo de la carretera nacional que va desde Granada hasta la estación de Prado Llano. Dentro de lo malo que estaba siendo mi estado físico, llego contento porque había terminado los dos tramos duros de la carrera y afrontaba la ultima parte que parecía (al menos en el perfil) mas liviano, siempre sin dejar de subir. Después de reponer líquidos en este punto salgo sin pensármelo hacia el ultimo punto de control antes de meta, afrontando una subida de unos 7km de asfalto caliente que hacia que casi se derritieran las suelas de las zapatillas. Este tramo se hace especialmente duro y no por la dificultad técnica, que es 0, sino por el terreno a discurrir, el cansancio acumulado y la calor, no solo a mi. Por fin llego al CP6 situado en el cruce A-395 y repongo líquidos, bastante liquido y fruta fresca, que entran divinamente, sabe a gloria. Bastante tocado y dolorido a estas alturas, salgo hacia la meta, no sin antes echarle un vistazo al perfil , el cual me indica que queda un paso de unos 6 km por un bosque situado a la izquierda de la carretera y que discurre en su mayoría por un circuito de Mountain bike (creo que hace unos años se celebró aquí unos mundiales de MTB) en el que no faltan subidas, bajadas y zonas peraltadas terminando en un cruce de la carretera que nos llevará a la meta. Quedan unos 2 km y en ese momento es cuando empiezo a saborear la victoria, porque eso es lo que me pareció a mi, empiezo a disfrutar ese instante y compartirlo con mi mujer e hijo, que me esperan en la linea de llegada. Es un momento muy especial para mi y ello hace que se me escapen unas lagrimillas de emoción. Un abrazo con Depa, un autentico fuera de serie tanto como animador como de comunicador de nuestro deporte, y la posterior entrega de la medalla de finisher dan por finalizado meses de preparación para esta dura carrera que espero volver pronto.

ZUGSPITZ ULTRA TRAIL 2019

UNA VINTENA D'ERMASSETS I ERMASSETES VAREM PARTICIPAR EL PASSAT 15 DE JUNY A LA ZUGSPITZ ULTRA TRAIL 2019, UN GRAPAT DE CURSES QUE SÓN EL CAMPIONAT D'ALEMANYA DE CxM, QUE TRANSCORREN PEL TIROL AUSTRIAC I LA BAVIERA ALEMANYA. Grans resultats de tots els ermassets i ermassetes, qualque retirada dolorosa per temes físics molt a prop de meta, desnivells alpins, grans paisatges, una mica de neu, mala organització i moltes rialles. Una aventura més pel record.

Aquí vos deix amb la crònica de les ermassetes que varen participar amb èxit a la prova de 39 kms.

En un lugar de Alemania de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo..... vàrem partir una colla d'ermassets a conquerir cims, valls, llacs i cerveses. Teníem diferents reptes: 100km, 63km, 39km i 25km.

...i començam s'aventura:

Divendres dematí, 8.30h, Aeroport de Palma, coa per embarcar maleta. Arribam a Munich, coa per agafar cotxes, 2 hores, i aprofitem per pegar una mossegada.

Autopista Munich-Garmisch, achtung!!! Coa, aturats a s'autopista i... quina calor!!!.

Els nostros transports eren com una sauna mòbil, un refrigerador de carn, i un solàrium.

Arriben @, els telèfons piten... s’atraca tempesta elèctrica, canvis d’horaris  a ses  sortides i cancel·lació de curses.

En Julio, que anava a fer una volteta turística per Zugspitze de 100km, només podrà fer 63km… una pena.

A la fi vàrem arribar al nostre destí per dormir, Garmisch.

Arribam a s'hotel, repartim ses habitacions després de discutir per enèsima vegada… un grup de 20 persones ho té fácil.

I tornam a agafar cotxes cap a Grainau per recollir dorsal. Aturam a fer compra per berenar…que no ens va servir de res.

Grainau. Començam a bavejar amb ses vistes d'alta muntanya, fotos per aquí, fotos per allà… preciós, espectacular.

Agafam dorsals, Pasta party i cap s'hotel a omplir motxilles.

Dissabte ben prestet sona es despertador, són les 04:00. Socorroooo!!!. Mos vestim en silenci, no hi ha xarrera.

Ens ficam 14 persones dins una furgoneta (a lo tetris) jajajajajajajja. Intentam deixar ses motxilles ningú sap res.

Intentem agafar es bus però ningú sap quin.

Feim coa i pujam al bus cap al nostre destí Mittelwad. ..o no? Mira que si ens equivoquem de bus!!!!!.

Arribam… hem tingut sort.

Aconseguim deixar motxilles i tornam a fer coa per wc (6 wc per 821 persones).

Coa per revisió de motxilles… hi ha nirvis.

Ens donen sa sortida i als 5 minuts, tornam a fer coa. Fotos, rialles i a gaudir es dia.

Primer avituallament al km 5. Aprofitam per berenar, ho vàrem provar tot, tot. ... i ara sí que ve lo bo, comença sa cursa de bon de veres.

Segon avituallament. ..se’ns ha fet un poc llarga aquesta tirada, els càlculs ens fallaren...

Mossegada aquí, mossegada allà, omplim botelles, continuam i molta calor. Primera pujada i dossificam forces...

Aquí hi devia viure na Heidi... estam boca badades... i torna-m’hi, molta calor. Aprofitem qualsevol rierol o pica d’aigua per ficar es cap.

Tornem a baixar per dins es bosc entre els arbres, alts i immensos.

Començam a ensumar sa gran pujada (+1000m en 10km).

Molta gent s'ho agafa amb calma i aturen... i això en embraveix… és vera. Ens avança es primer de sa cursa de 63km…casi ni l'hem vist passar...i vinga per amunt.

Arriba es segon, i vinga per amunt.

Atenció!!!! arriba en Tofol i noltros palito a palito i ell corrent, corrent cap amunt.

-"Ànim Tofol, amunt que agafes a n'en Dylan!!!!!" …rialles, sorpreses i ànims mutus. …i noltros seguim per amunt palito a palito.

Sentim els crits i picarols. Uep!!! ja hi som.

S'ha acabat es bosc i arribam a pista de muntanya…no!!! no hi som encara… es paisatge canvia, ara hi ha molta pedra i cap arbre ... i vinga per amunt.

!!Frustració!!!, ens fan passar un avituallament de llarg…buaaaa, pensàvem que ja arribàvem.

-"Zu den Puppen, bis dass dieser dich nicht berührt...tanta sort de n'Iris...-" Ala nines, cap amunt que aquest no vos toca!!.

Tercer avituallament.

Aquí  menjam poquet, recarregam botelles, se veuen cares cansades, gent asseguda a hamaques. ..Si ens seiem no ens aixecam…

Sa nostra rialla continuava triomfant...i vinga per amunt.

Ens queden 3km per una escaleta amb gel...ufff, aquesta es va fer llarga. Feim cim i tocam neu… molta neu.

Ens queden els 10 darrers km amb un desnivell espectacular.

Al quart avituallament no li feim ni cas.

Baixades imprevistes i algun cul per terra…coses q passen, res greu, ferides de guerra.

A pocs metres d'arribada, se senten els crits de sa gent... tremolors per ses cames, rialles fluixes i sa pell de gallina.

Ho hem aconseguit!! Aturem rellotges. A la fí META. 

Emocions desbordades x4.

Ermassetes, Marga, Mari, Ana, Joana, Lucia i Antònia venen al nostre rescat, abraçades, rialles, plors.....i que vos hem de contar....

Ara toca Party Bier i entre i entre van arribant els ermassets: Joan i en Julio són els primers, darrere en Toni Ll, Bernat i Biel i a continuació en Llorenç, en Toni C i en Dani. Pel camí han quedat en Miquel i en Xisco per lesions, una vertadera llàstima. 

Toca sopar de germanor i contar ses aventures d'aquest dia.. que n’hi ha moltes...però moltes.

Diumenge, a les 15.30h tenim es vol, hi ha temps suficient per fer passejada abans.

Deixam cotxes, embarcam maleta...alguna cosa tan senzilla com això i el que ens va costar...però això, ja és una altra història.

Després de fer coes, coes, coes, coes, coes, coes...

Iris, Maria, MªJesus i Clara

FELANITX EXTREME

Felanitx Extreme

Jueves de Pascua se celebró Felanitx Extreme, a las 16:00, justo después de comer. El día no acompañaba porque hacía mucho viento pero por lo menos no hemos pasado calor. El recorrido era, como prometido, técnico, sobretodo la bajada después de 7km que era casi vertical y mucha piedra suelta. Había mucho atasco en este sitio y bajamos en fila india para después subir otra vez con mucho pendiente. Tal vez ha sido la comida pesada (crespells, rubiols) del día anterior pero me ha parecido más duro que la carrera de la Fita un poco más de 10 días anterior, aunque si comparas el perfil la Fita tiene más desnivel (1000 m+ contra 854+ de Felanitx). Duro pero bonito, el recorrido alrededor del Santuario de Sant Salvador. Como única Ermasseta ha sido un poco solitaria, pero como no voy a pisar montaña en los prox. 10 días necesitaba un poco de entreno, y un buen entreno ha sido. El resultado no ha sido entre mis mejores, con un 15 plaza en mi categoría, pero la carrera ha atraído más F40 que normal, unas 23 corredoras que acabaron, mientras el porcentaje de mujeres quedó constante, con un 17% igual con por ejemplo sa Fita. Para acabar quiero felicitar y dar las gracias a la organización y todos los voluntarios, que han tenido que aguantar un día ventoso y aún así nos animaron con mucho entusiasmo. Ha sido un placer participar y después un día ya casi me he olvidado de la última subida a 14.5km que ayer me sobraba un poco a menos que 2km antes de la meta.

Resultats XVI Pujada a la Fita Del Ram

Avui diumenge 7 d’abril, hem celebrat la nostra cursa, la dels Ermassets d’Esporles, en aquesta ocasió, una fita especial, la XVI edició de la Pujada a la Fita del Ram, dirigida ja per la nova Junta Directiva que va prendre possessió el passat mes de gener. També serà especial per haver obtingut el record de participació femenina a la prova amb més de 60 inscrites de 290 inscripcions!!

En aquesta edició assenyalada hem dissenyat un nou recorregut amb la recuperació d'antics camins i tiranys de carboner donant la volta a la Mola de na Ferrana, el recorregut ha estat dur però divertit, amb una darrera baixada ràpida i espectacular.

Però primer de tot s’ha de ser agraït i donar les gràcies a tots els esponsors i patrocinadors que han esta molts, Fisioplanet, Nutrisport, Bodegues Tunel, Agromart, Can Oliveret, Coca-cola, Glaç, Foracorda, la llista és llarga. També als propietaris de totes les finques per on hem passat, especialment als responsables de  s'Ermita de Maristella per les seves facilitats i atencions.

Però els veritables herois de la jornada són els més de 90 voluntaris que han treballar durant moltes hores i fins hi tot dies perquè la cursa fos un èxit, també als que varen marcar el recorregut i arreglat els camins que se fan malbé per un ús inadequat , tasca molt complicada per la tipologia del terreny i del bosc. Sense voluntaris no hi ha cursa. No me vull oblidar de ningú i és mal de fer escriure els 90 noms, però vull donar les gràcies, a en Peter Tries, Tomeu Pizà, Andreu Pallisser, però sobretot a en Joan de la Cruz que ha fet una feina impagable, juntament amb la resta del grup de direcció.

En quant als resultats, un grapat de pòdiums individuals pels ermassets, Biel Gomila un any més guanyador absolut de la general, una fantàstica cursa den Biel que ha polvoritzat totes les previsions amb un temps de 1:22:18 quasi 4 minuts de diferència amb Hamal Villar segon classificat i Biel Martínez tercer. Mateu Gonzàlez Sallan tercer Master 55, i Miquel Juan Clar segon Master 60. Especial menció per en Mateu Gonzàlez que ha pujat al pòdium després de patir una forta caiguda. Te desitjam una ràpida recuperació Mateu!!. El trofeu als millors ermassets deixant de banda en Gomila han estat Joan Serra, Julio Roman i Miquel Fernàndez, tots ells entre els primer classificats.

En categoria Femenina, la guanyadora absoluta ha estat la incombustible Marga Fullana que de tant en tant se dona una volta per sa muntanya, amb un temps impressionant de 1:41:12 amb 7 minuts de diferència amb la segona classificada, Maria Pallicer Rotger,  i tercera na Karina Gómez Dixon. Les tres millors ermassetes han estat Aina Bernat, Anna Moreno i Maria Quetglas.

La nostra més sincera enhorabona a tots els corredors/es guanyadors de totes les categories, als campions, i a tots els que han aconseguit acabar la cursa que és el que importa. Especial menció per tots els ermassets i ermassetes que han sortit a gaudir del recorregut i la festa, sou uns cracks.

Gràcies a tots els corredors i corredores de muntanya per venir a la nostra cursa, que gràcies a la tasca de tots seguirà sent un referent en el calendari de la Copa Balear de Curses per Muntanya.

En darrer lloc comentar, que com cada any ha estat una cursa accidentada, enguany més complicada per la darrera baixada, els nostres serveis sanitaris  han hagut d'atendre una sèrie de corredors amb lesions, degut a caigudes i doblegades de turmells. Les desitjam a tots una ràpida i satisfactòria recuperació.

Fins l'any vinent que serem més, ho farem millor, i tindrem un nou recorregut, o no, qui sap.

Salut i muntanya sempre en verd.

NO TOT ÉS CORRER PER MUNTANYA

Enguany els Ermassets Club de muntanya d'Esporles vol afegir-se a una causa solidària en motiu de la XVI Pujada a la Fita del Ram, se tracta de fer un donatiu voluntari o qualsevol altre suport a l'associació sense ànim de lucre; Pep  Amy & Friends

Aquesta associació a finals del 2016 va començar un projecte amb molta il·lusió, que va néixer per donar suport a l’associació internacional també sense ànim de lucre Amy & Friends, de la què formen part famílies d’arreu del món que pateixen la Síndrome de Cockayne(CS), com és el cas del nostre estimat Pep.

El nostre objectiu era dur a terme diferents accions per a què aquesta organització aconsegueixi més eines per a facilitar la recerca i el coneixement sobre aquesta malaltia. I al mateix temps, reforçar la xarxa de famílies i infants amb CS, que sovint viuen el seu camí en l'aïllament de patir una síndrome rara entre les malalties rares.

https://m.facebook.com/PepLovesAmyFriends/?ref=m_notif&notif_t=page_user_activity  

Puguis o no contribuir amb una aportació econòmica, sempre hi ha altres maneres en les quals pots ajudar. En el cas que la puguis fer, aquest és el nº de compte: 

ES05 2100 4181 3022 0012 5207

Explica-li als teus amics i familiars, comparteix aquesta pàgina o el perfil de Faceboo (www.facebook.com/ PepLovesAmyFriends) a les teves xarxes socials, difon! Necessitem arribar al major nombre de gent possible.

Podrem posar un granet d’arena a la propera trobada de 20...

Es podrà facilitar la recerca i el coneixement sobre aquesta síndrome rara

Reforçar la xarxa de famílies i infants amb CS, que sovint viuen el seu camí en aïllament

DIFON I COMPARTEIX!

Se t’ocorren altres formes d’ajudar?

Esdeveniments, mercats ambulants, carreres, concerts, rifes… qualsevol iniciativa és benvinguda!

Escriu-nos i ens organitzem junts!

i sobretot,

GRÀCIES.