Pages - Menu

Popular Posts

dimecres, 15 de juliol de 2015

CRÒNICA BUFF EPIC TRAIL



Aquest passat cap de setmana tres Ermassets van córrer una de les maratons de muntanya més dures del País, la BUFF EPIC TRAIL Aigüestortes, d’ESPOT a BARRUERA, 42 kms, amb un desnivell acumulat de 6400 mts. (3200 mts + i 3200 mts -).

Arribarem a Barcelona el divendres i enfilarem camí cap a Espot, 4 hores de carretera que donen per molt. En Biel és un kamizake al volant, i més d’una vegada vam patir per la nostra integritat física XD. Férem un parell d’aturades i finalment arribarem a Espot a les 22:00h on deixarem els trastos a l’hotel i anàrem a sopar. En Sebas no podia més de fam i en Pau és un cervessero professional. Volteta pes poble per baixar el sopar i entre una cosa i una altra es va fer ben tard.

El dissabte a les 6:45 sonà el despertador, començava el dia del patiment. Anàrem a cercar els dorsals, berenàrem i pujarem a acabar de preparar les coses. Una vegada estarem llestos baixàrem cap a la sortida. A partir d’aquí la pell es comença a posar de gallina. Saludam algun company d’altres clubs (garden, món d’aventura, milanes,...) i anam a passar el control del material. Com no, sempre hi ha d’haver qualque imprevist, i en aquest cas és en Biel Font que no duu un material obligatori. Demana a un milana amem si li deixa aquest material, i com no, dins o fora de l’illa tots som companys i en Joan Torrens li deixa una camiseta tèrmica (“Chapeau” per aquest detall). Ens posam a la línia de sortida i a les 9:00h toquen la botzina...COMENÇA la Buff Epic Trail...

Es comença amb un volta pel poble d’Espot i després és surt d’aquest per un camí de carro que es comença a elevar a partir del km 4. Pujam fins l’estació d’esquí de Super Espot on hi ha el primer avituallament, a partir d’aquí una pujada brutal fins al kms 12. En Sebastià en aquest moment es troba bé i decideix partir tot sol per amunt. Passam de 1300mts a 2700mts de cop, el punt més elevat de la cursa (de locos). Coronam el primer cim i després hi ha una baixa espectacular, com mai l’havíem vist, una baixada on havíem de posar el cul a terra i anar com a esquiant, ja que era molt tècnica (En Pau la va batiar com Humor Amarillo).En algun moment hi va haver perill ja que es desprenien pedres i roques del terreny (menys mal que ningú es va fer res). Després d’aquest baixada hi ha un moment de “pla”, i en Pau agafa en Sebastià, però es dona compta que ha perdut un bastó i ha de tornar enrere uns 400 mts per agafar-lo (putada)... en Sebastià torna a partir i és ja en aquest moment on ell va tirant en solitari i en Pau i en Biel va fent la cursa plegats per moments.

Kms 14, tornam a enfilar per amunt direcció cap al segon cim i quan el baixam semblam na Heidy corrent per prats verds i amb vistes increïbles, fins arribar al 3r avituallament (l’únic que va valer la pena, ja que als altres no hi havia ni una trista fruita), ens fan control de temps i arribam en 3h 23m (+/-) al km 19 buuuufffff el que ens queda...

Deixam l’avituallament i tornam pujar direcció cap al tercer cim... un camí que es va fent dur ja que la calor comença a espitjar de bon de veres i l’altitud comença a passar factura. Arribam al tercer cim i baixam el tros més semblant a Mallorca, camí estret i amb molta pedra, és un moment on adelantam a gent ja que sembla que els altres no estan tan acostumats a córrer per aquest tipus de terreny, fins arribar a un avituallament no posat per l’organització (i gràcies), ja que va ser un moment clau. Arribava el pitjor moment de la cursa, l’ascensió al darrer cim de 1950 mts a 2600 mts, en 3 kms, els més durs de tota la cursa. Cada un tirant com podia fins arribar a d’alt de tot, kms 29. Sort que trobam qualque mallorquí i anam comentant la cursa i les sensacions.

Una vegada a d’alt agafam aire i carregam d’aigua els bidons, ja que ve una baixada molt llarga de 14 kms... En aquest moment et canvia el xip i sabent que ja no has de tornar a pujar, comences a espitjar per avall com si no hi hagués un demà. És dels millors moments de la cursa, ja que et sents capaç de tot i recordes el que has passat uns moments abans... Una baixada preciosa, on passes de prat (vistes brutals) a bosc, fins arribar a un tram de carretera on hi ha el millor avituallament de la cursa, kms 34 (Nutella, plàtans, síndria, que entren com si res).

A partir d’aquest moment, ja només penses en arribar. Al km 37 passam per l’únic poble abans de Barruera (Taüll) i aquí la gent t’anima molt i et tira aigua per damunt, cosa que s’agraeix moltíssim, ja que feia una calor de mil dimonis.

Surts d’aquest poble i vas tirant per un camí que recorda molt el tram de Deià-Sóller, però sense veure la mar, fins arribar a un riu on a 1 km ja comences a veure el poble de Barruera i a sentir l’speaker que va animant l’arribada dels corredors. És el moment on et dones compta de tot el que has patit però que ha valgut la pena viure, per tenir aquest gran record i haver viscut una de les millors experiències com a corredors de muntanya.
Arribes al poble i hi ha multitud de persones que esperen als seus amics, familiars,... i cada una d’aquestes persones t’aplaudeix com si fossis un heroi... UNA PASSADA... fas els darrers 200 metres per un camí empedrat, rodejat de gent i finalment arribes a meta desfet però content d’haver viscut aquesta experiència.

Dels 300 valents que vam partir d’Espot només 228 acabarem la cursa i dins aquests hi ha 3 ermassets.

Posicions ermassets:

- Sebastià Díez, 84 de la general amb 7h 42min
- Pau Munar, 143 de la general amb 8h 26min
- Biel Font, 144 de la general amb 8h 26min

D’aquesta cursa podem dir que ha estat una de les millors experiències viscudes fins ara com a corredors de muntanya, on hem patit com a cabrons però estam contents de com va anar tot. No se si tornarem però si ho feim esperam siguem més ermassets/ermassetes. Donar les gràcies a na Gema (dona d’en Biel Font) i la germana i cunyat d’en Pau Munar pel suport pre i post cursa.


GRANS ERMASSETS... A seguir donant estopa per les muntanyes...

Sebastià Diez