Pages - Menu

dimecres, 22 d’abril de 2015

Crònica Garganta de los Infiernos (Biel Gomila)

GARGANTA DE LOS INFIERNOS 2015

El cap de setmana del 17, 18 I 19 d’aquest mes d’Abril ha estat una cita especial i intensíssima per a la gran majoria d’Ermassets ja que s’han disputat les proves més esperades fora de la Copa Balear. El club de muntanya més sonat i divertit de Mallorca, tenia representació a la Trail i a l’Ultra Trail de la Serra de Tramuntana i va deixar de nou una gran empremta en aquesta edició 2015.

S’ha de donar l’enhorabona a tota la gent que va participar-hi, tant si va ser finisher com si ho va intentar i en un acte encara de més valentia, es va haver de retirar per diversos motius, pensant amb el cap fred que el món no s’acaba aquí i que hi ha moltes experiència precioses que ens esperen i les podrem assaborir encara més ben preparats.
Altres, com en Biel Gomila, fa uns mesos, va rebre la notícia de que no podria participar a l’edició d’aquest any a la modalitat Trail ja que va ser seleccionat per a participar a la Copa d’Espanya 2015, formada per sis curses disputades a distintes Comunitats Autònomes. La primera va ser a Miranda de Ebro el passat 15 de Març (34kms i 1700m D+) la qual va acabar en 27a posició.
Amb una sensació agredolça, va donar-li voltes a com hauria d’haver anat el seu capet i les seves cames en aquella carrera i va proposar-se canviar d’estratègia.

Aquest passat 19 d’Abril, es va disputar la segona cursa de la Copa d’Espanya a Jerte (Càceres), carrera de 29kms i uns 1800m D+. La combinació del dia que feia i el paratge on es trobava, era immillorable. Un terreny molt corredor, amb moltes pujades i baixades, molt verd i amb molts corriols que s’endinsaven enmig d’un bosc molt espès.
Just abans de començar la carrera, durant l’escalfament previ, mentre passaven cap al caixó de sortida, tenia molt clar que no l’hi tornaria a passar el que li va ocórrer a la cursa de Miranda. No sabia com aniria la carrera, però tenia clar que no tornaria a pecar d’inconscient.
La cursa va començar sortint del poble i deixant-lo mentre creuaven el pont que comunica la muntanya amb el seus habitants i amb una forta pujada de ciment que recordava molt a l’inici de la crono del Castell d’Alaró. El ritme, des d’un principi va ser molt fort. En Biel va decidir no cometre el mateix error i (sense fer-li massa gràcia...hahahahaha) va aguantar un ritme i deixà que altres corredors anessin passant.
Pràcticament tot el recorregut era de pujades i baixades on es podia córrer a un ritme molt elevat, sumant-hi 5 pujades i baixades més pronunciades, sobretot la tercera, la qual els duia al punt més alt (uns 1200m) de la cursa. Del km 6 al 10, va pensar en com molts de vosaltres, locos per córrer per damunt pedres i en terreny molt tècnic, haguéssiu començat a voler avançar a gent i a cridar “PAS, BOTXARRO”!!!!! En aquell tram, que ara sí era tècnic, en Gomila va fer realitat aquest desig de començar a avançar-ne un parell. Al km 13, va començar una pujada on 4 o 5 corredors van escapar-se fins a perdre’ls de vista, mentre s’ermasset perdut per allà aguantava aquesta vegada sí, sense notar una fatiga extrema per al km 15 començar una baixada molt ràpida i al km17 tornar-los agafar per a no deixar-los anar.  Al km 18 anava ja amb un grup d’uns 9 corredors i comença una pujada que recordava es Coll de sa Madona on tothom a caminava i corria on podia per a intentar escapar-se de la resta, però res. Ben enganxat, abans d’acabar la pujada en deixa enrere dos i un cop comença una pista per a baixar, es posa a davant del grup de 6 o 7 corredors sense que aquests el deixin escapar. Comença de nou una pujada no gaire tècnica on sí que es pot córrer bé i sense perdre el ritme, segueix amb el cap molt fred i endavant, un minut després, ja estava sol sense ningú enganxat al darrera. A partir del km 23, ja sol, les cames en volien més i pensant que ja quedava menys, va canviar el xip i va començar a disfrutar com un nin petit, a córrer i a riure tot sol creuant-se de tant en tant algú que li deia “tranquil, que no ve ningú al darrera” mentre ell els hi agraïa la informació, però enlloc de tranquil·litzar-se, volia córrer encara més ràpid. Al km 27 tocà pista de ciment, indicant així que ja s’acostava el moment més esperat, l’arribada. Se sentia la música i la gent, cada cop més i més renou, fins a entrar als carrera diminuts copats de públic aplaudint, menuts que et posen la mà i et miren rient,...i de sobte “pum” diuen el nom, “arriba Biel Gomila, l’11è classificat”.  Encara no s’ho creu aquest botxarro.

Tots formeu part d’aquesta aventura i absolutament tots sou culpables directes de que estigui vivint aquesta aventura de la qual encara no me’n crec la meitat. Sense en Gustau dient-me que m’apuntés amb voltros i sense aquella primera sortida amb en Miquel, n’Andreu i en Tolo a Estellencs, mai hauria arribat a descobrir tot això. Mai vos ho podré agrair prou. Heu fet un munt de coses per jo i he trobat una putada bons amics.

P.D. Espero que l’any vinent, ja en puguem ser dos que volten. No hi hauria res millor que compartir curses amb es meu amic Pau Bestard. Sense ell tampoc hauria entrenat com he entrenat.


Una ferrada a tots i mil gràcies.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada