Amaranta per la Trans Grancanaria!!

Vos passam les impressions de la nostra campiona per la illa de Gran Canaria.

Si vull fer un resum del que  va ser la Trans Grancanaria Advancer diria: un infern. Així, tal qual. 

A finals d'estiu passat quan cercava objectius nous  vaig decidir intentar Camí de Cavalls el 2019,això implicava que  havia de posar-me alguns reptes abans per no perdre ritme d'entrenament però també  pensava que fred no en volia passar. Venia d'una temporada on vaig plorar de fred en més d'una ocasió i no volia repetir,així que les opcions no eren moltes.  Finalment optant per Canarias, emprenguérem el viatge una amiga, que faria la marató i jo. Només aterrar ja veus que tot serà diferent. El paisatge marró, auster, africà. I calor, molta calor. El dia abans em vaig dedicar a aclimatar-me a aquella calor seca, que torra la pell de color marró brut... I arribà el dia que a les sis del matí agafes un autobús durant dues hores per dur-te a Artenara, el poble més alt de l'illa. Allà fa un fred insuportable, però l'espera es fa més distreta amb la musica i l'ambient. Per no enredar-me a filosofar diré que arribava amb bon estat de forma però quan vaig començar varen ser immediates les males sensacions. Les cames em pesaven com a ferro, mal de cap, calor i sense poder córrer a les baixades per mal al diafragma. Els quilometres anaven passant i jo tenia clar que no podia arribar de vespre. Així que sense poder menjar sòlid en 65 km i fent els darrers 10 km per un torrent ( era l'única que corria i un senyor quan em demana que com pot ser li dic que a Mallorca tot és així!) vaig arribar a meta i no era de vespre.  Encara que no sigui una cursa que repetiré ni que ta sols recomanaria, si que és una gran prova per tot el que implica i l'ambient.   Em quedo amb la satisfacció d'acabar amb un temps més que bo per mi  i sobretot de poder fer-la, de córrer per les persones que no poden, per poder sentir que estic viva en definitiva.