El 31 d'agost 4 amics ens enfrontarem a una de les curses més dures del mon: la ultratrail del Montblanc.
Són 170km i 10.000 metres de desnivell acumulat positiu. El recorregut es un
traçat molt especial, perquè donar
la volta al massís del Montblanc i travessa tres països: comença a
Chamonix (França), va cap a Courmayeur (Itàlia),
passa per Champex (Suïssa) per a acabar novament a Chamonix.
Al llarg d’aquest calorós estiu dos pollencins, en Guillem Mascaró i en Llorenç Vila, un menorquí, en
Joan Fortuny, i un ermasset, en Gustau Gastalver, hem preparat la cursa. Per conèixer
sobre el terreny el què ens esperava, el mes de juny vàrem
anar a fer el tour en tres dies; això va resultar ser clau a l’hora d’enfrontar-mos
a la cursa...Aquells tres dies vàrem tardar 31 hores en realitzar el recorregut, i
vàrem disfrutar-lo moltíssim: anàvem molt carregats, però amb
el relax de fer-ho sense la pressió de la cursa. més
relaxat que en cursa.
I de cop ja arriba el dia 28 d’agost, són les 18h i amb una intensa calorada,
començam la cursa amb una sortida molt emocionant: més de
8.000 persones que dibuixen el camí pels carrers de Chamonix. Noltros teníem el
nostre propi equip de fans que ens varen donar les forces necessàries
per arrancar!
La primera part de la cursa és molt planera, amb un petit pic de 800m de
desnivell que ens endinsà ja ala terreny de muntanya. Un començament
en el què me va costar molt agafar ritme, notava les cames molt relaxades (pot ser
per massa descans abans de la cursa!). No fou fins a Les Contamines (km. 40) que me vaig notar amb forces per a
tirar endavant la cursa.
La primera nit férem els dos grans colls que ens separaven d’Itàlia:
la Croix du Bonhome i el Col de la Seigne. Des del primer moment, anàvem tots
quatre junts...com que me costava agafar ritme els vaig dir que partissin, però de
cap manera varen voler separar-se!
A la pujada al Bonhome vaig començar a anar còmode a
la cua del grupet i de fet, fins que es va fer de dia, anàvem en
processó: un autèntic espectacle de llums que emmarcaven el traçat amb
una lluna plena que ens vigilava a tots.
Arribàrem a Courmayeur a les 10h del mati, amb un retard d’unes
3h sobre l`’horari que volíem fer:
l’organització, en el darrer moment, va afegir un coll per tal d’arribar
als 10.000m de desnivell: un regal que ens sobrava.
A Courmayeur ens esperaven na Marga i n'Andreu, que ens tracten com si fóssim professionals!
Férem una bona menjada, un checo-checo al bany i ens untàrem de
vaselina... i au! amb sabates netes tornam a la guerra.
Anam cap a Suïssa, hem
de fer el gran coll de la cursa: el coll Ferret, amb una calorada important.
Ja arribant a La Fouly (km.111) començ a
notar la fatiga d’anar a remolc del grup, xerram de fer un resset i
quedam a Champex-Lac.
Arribàrem a Champex devers les 21h: allà m’espera la meva estimada amb un plat d’arròs
blanc. Vaig intentar fer una dormideta però no hi
va haver manera! Ens queden encara 42km amb tres colls que acumulen uns 3.500m
de desnivell acumulat. Els que ja han fet la UTMB saben que a aquest punt et
trobes a la meitat de la cursa, és la part més dura, on cada coll és un
calvari.
I ho fou: al primer coll, el Col de Catogne, faig sa pell: se’m
tanca l’estómac i se m’acaben les forces. Vaig arribar a Trient amb la
decisió més dura ja presa: aturar i deixar el grup. Quan els hi vaig dir, les cares
dels meus companys de fatigues ho diuen tot –i de
fet, fou una de les principals motivacions per a després
aconseguir acabar la cursa-. Fou com rompre un pacte no escrit.
Després d’una bona menjada, me vaig ficar al cotxe de na Marta per intentar dormir, i
li vaig dir que en 40 min em despertés. Quan dus al teu cos el teu extrem, els
que te segueixen ho passen malament. I fan tot el possible perquè
marxis.
Quan passada una estona me vaig despertar, n’Aina,
na Lurdes, en Carles i na Marta ho tenien tot previst perquè no
aturàs...Jo no me veia per seguir, però alguna cosa m’empenyia
a provar-ho i així ho faig. En Carles s’oferí a
acompanyar-me, així que partírem tots dos, i vaig avisar-los de què, si
als 10 minuts de pujada no me veia amb energies, m’aturaria.
Però ben al contrari: de cop, amb una gran energia, vaig saber que seria
finisher! Gràcies als meus amics i a la meva dona...tots sols
som més dèbils, junts tenim molta força! Serà el lema d’aquesta
cursa.
Per la seva banda, els meus companys també varen
patir lo seu...en Guillem va fer un mal moviment i se li va posar el genoll com
un tamborino, fet que li va causar molts de problemes a les baixades. En Llorenç,
sortint de Vallorcine, es va dormir en marxa i va tenir un mareig, i en Joan va
patir de mal de ventre.
Però tira a tira, amb un ritme constant varen arribar a Chamonix en
41h 20', sense dormir ni una gota. Jo vaig entrar 20' mes tard amb una darrera
baixada trepidant des de la Flegere a Chamonix.
Vaig fer la cursa amb el capell de pagès d'un
amic, en Macià, que ens va deixar aquest estiu. La seva força i el seu entusiasme me va acompanyar
tota la cursa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada