Pages - Menu

dimecres, 9 de setembre de 2015

crònica UTMB15 del gran Gustau

El 31 d'agost 4 amics ens enfrontarem a una de les curses més dures del mon: la ultratrail del Montblanc. Són 170km i 10.000 metres de desnivell acumulat positiu. El recorregut es un traçat molt especial, perquè donar la volta al massís del Montblanc i travessa tres països: comença a Chamonix (França), va cap a Courmayeur (Itàlia), passa per Champex (Suïssa) per a acabar novament a Chamonix.  


Al llarg daquest calorós estiu dos pollencins, en Guillem Mascaró i en Llorenç Vila, un menorquí, en Joan Fortuny, i un ermasset, en Gustau Gastalver, hem preparat la cursa. Per conèixer sobre el terreny el què ens esperava, el mes de juny vàrem anar a fer el tour en tres dies; això va resultar ser clau a lhora denfrontar-mos a la cursa...Aquells tres dies vàrem tardar 31 hores en realitzar el recorregut, i vàrem disfrutar-lo moltíssim: anàvem molt carregats, però amb el relax de fer-ho sense la pressió de la cursa.  més relaxat que en cursa.I de cop ja arriba el dia 28 dagost, són les 18h i amb una intensa calorada, començam la cursa amb una sortida molt emocionant: més de 8.000 persones que dibuixen el camí pels carrers de Chamonix. Noltros teníem el nostre propi equip de fans que ens varen donar les forces necessàries per arrancar!

La primera part de la cursa és molt planera, amb un petit pic de 800m de desnivell que ens endinsà ja ala terreny de muntanya. Un començament en el què me va costar molt agafar ritme, notava les cames molt relaxades (pot ser per massa descans abans de la cursa!). No fou fins a Les Contamines  (km. 40) que me vaig notar amb forces per a tirar endavant la cursa.

La primera nit férem els dos grans colls que ens separaven dItàlia: la Croix du Bonhome i el Col de la Seigne. Des del primer moment, anàvem tots quatre junts...com que me costava agafar ritme els vaig dir que partissin, però de cap manera varen voler separar-se!

A la pujada al Bonhome vaig començar a anar còmode a la cua del grupet i de fet, fins que es va fer de dia, anàvem en processó: un autèntic espectacle de llums que emmarcaven el traçat amb una lluna plena que ens vigilava a tots.

Arribàrem a Courmayeur a les 10h del mati, amb un retard dunes 3h sobre l`horari que volíem fer: lorganització, en el darrer moment, va afegir un coll per tal darribar als 10.000m de desnivell: un regal que ens sobrava.
A Courmayeur ens esperaven na Marga i n'Andreu, que ens tracten com si fóssim professionals! Férem una bona menjada, un checo-checo al bany i ens untàrem de vaselina... i au! amb sabates netes  tornam a la guerra.
Anam cap a Suïssa, hem de fer el gran coll de la cursa: el coll Ferret, amb una calorada important.


 Ja arribant a La Fouly (km.111) començ a notar la fatiga danar a remolc del grup, xerram de fer un resset i quedam a Champex-Lac.

Arribàrem a Champex devers les 21h: allà mespera la meva estimada amb un plat darròs blanc. Vaig intentar fer una dormideta però no hi va haver manera! Ens queden encara 42km amb tres colls que acumulen uns 3.500m de desnivell acumulat. Els que ja han fet la UTMB saben que a aquest punt et trobes a la meitat de la cursa, és la part més dura, on cada coll és un calvari.

  


I ho fou: al primer coll, el Col de Catogne, faig sa pell: sem tanca lestómac i se macaben les forces. Vaig arribar a Trient amb la decisió més dura ja presa: aturar i deixar el grup. Quan els hi vaig dir, les cares dels meus companys de fatigues ho diuen tot i de fet, fou una de les principals motivacions per a després aconseguir acabar la cursa-. Fou com rompre un pacte no escrit.


Després duna bona menjada, me vaig ficar al cotxe de na Marta per intentar dormir, i li vaig dir que en 40 min em despertés. Quan dus al teu cos el teu extrem, els que te segueixen ho passen malament. I fan tot el possible perquè marxis.

Quan passada una estona me vaig despertar, nAina, na Lurdes, en Carles i na Marta ho tenien tot previst perquè no aturàs...Jo no me veia per seguir, però alguna cosa mempenyia a provar-ho i així ho faig. En Carles soferí a acompanyar-me, així que partírem tots dos, i vaig avisar-los de què, si als 10 minuts de pujada no me veia amb energies,  maturaria.

Però ben al contrari: de cop, amb una gran energia, vaig saber que seria finisher! Gràcies als meus amics i a la meva dona...tots sols som més dèbils, junts tenim molta força! Serà el lema daquesta cursa.

Per la seva banda, els meus companys també varen patir lo seu...en Guillem va fer un mal moviment i se li va posar el genoll com un tamborino, fet que li va causar molts de problemes a les baixades. En Llorenç, sortint de Vallorcine, es va dormir en marxa i va tenir un mareig, i en Joan va patir de mal de ventre.


Però tira a tira, amb un ritme constant varen arribar a Chamonix en 41h 20', sense dormir ni una gota. Jo vaig entrar 20' mes tard amb una darrera baixada trepidant des de la Flegere a Chamonix.
  L'arribada és una explosió d'emocions: les primers llàgrimes brotaren quan mon pare es sumà a la carrera . Quan arrib i veig en Pep, na Clàudia i na Marta sé que tot ha valgut la pena.
 Vaig acabar feliç sabent que compartir aquestes experiències amb la meva família ens dóna mes força i amor per afrontar la vida.

Vaig fer la cursa amb el capell de pagès d'un amic, en Macià, que ens va deixar aquest estiu. La seva força i el seu entusiasme me va acompanyar tota la cursa.

Gràcies amics



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada